Noves de la roser

Antany semblava un noi desmanyotat, contrari;
i feta dona en un mes d’abril, la Roser
ara encén el desig del minyó carnisser
     i la recança del notari.

I esquerpa i tot com és i no sabent d’amar,
mal avesada al pes novell sota la sarja,
     va i s’arredossa al peu d’un marge.
-Ell -diu (i ell no existeix)- sé bé que em trairà…-
Quan ho ha assajat dos cops, aprèn de sospirar.

(D’Auques i ventalls, 1914)