La galant noia

Embandereu finestres i torratxes
i venteu les campanes a desdir,
ompliu el got de les millors garnatxes,
mateu dotze pollastres i un garrí.
Que el nunci cridi al ball de les morratxes
i a una òpera amb piano i violí,
i a processó, que jo us daré les atxes
i diners per a música i llatí.
Escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
que arribarà la noia que a mi em plau;
té els cabells llargs i curta la faldilla
i un cos de reina que se’n va a sarau.
Quan ella salti de tartana, a fe,
farem un –Oh!– tot empassant l’alè

(D’Auques i ventalls, 1914)

Noves de la roser

Antany semblava un noi desmanyotat, contrari;
i feta dona en un mes d’abril, la Roser
ara encén el desig del minyó carnisser
     i la recança del notari.

I esquerpa i tot com és i no sabent d’amar,
mal avesada al pes novell sota la sarja,
     va i s’arredossa al peu d’un marge.
-Ell -diu (i ell no existeix)- sé bé que em trairà…-
Quan ho ha assajat dos cops, aprèn de sospirar.

(D’Auques i ventalls, 1914)