Fi del rei Jaume

Desert el seny i l’esment atuït,
ja ni es dolia el rei Jaume en son llit;
del que deixava, ja n’era en oblit,
i de sos ulls no es partia la nit.

No sent passar l’oreneta xisclaire;
dels gessamins és esmús a la flaire;
jeu, qui lluità cor bleït, braç enlaire,
sota cobertes folrades de vaire.

Li penja el llavi, rellisca el seu front;
últim seguici, devora li són
ombres, silenci, desfeta del món.
Alt es dreçà, cal que jegui pregon.

¿Qui el crida encar, i l’ombrívola calma
fon als sentits? Senyor rei, què t’espalma?
Un llindar blau va creixent en ta balma.
Tot és claror: hi ha, a tos peus, el reialme.

Oh llarga estesa de llum resplendent!
Corre una veu d’Alacant al Conflent:
-Si vas partir per als fills terra i gent,
ara repensa’t en nou testament.

-¡Com, mon esguard, diu el rei, t’adeleres
en veient viles, serrats i senderes!
Jo els nuaré, mal que allaus rapinyeres
pactes esqueixin, malmenin fronteres.

En nom de Déu, Pare, Fill i Esperit
(que ho senti l’àngel i en faci l’escrit,
ara que el seny em revé més ardit),
siga aplegat el que abans he partit.

És una i meva la gran nierada;
en nats pensí de ma sola teulada;
ara, però, veig més gran ma fillada
com Abraham, pare d’una estelada.

-Del meu llinatge, que es diu munió,
sigui, indivís, mon reialme millor:
la meva parla, que al temps més felló
obri les ales i es torni canço.

Mon cor hi resti, que amb ell primereja
la nostra gent, i fa gunay i neteja;
per als illencs l’Empordà nolieja,
i el Segre verd al migdia bateja.

I encar preneu el que més he volgut,
i que en tot segle tindrà la virtut
de revivar goig o somni perdut:
la recordança de ma joventut.-

I, havent parlat, el gran rei s’estremia
de tant de goig com al cor li venia,
i els ulls sentí solellats d’alegria
i sabé cert que, aquest cop, moriria.

I les paraules del rei en sa fi
amb ploma d’or l’àngel sant confegí,
i les servà com llavor de destí
dins el misteri dels cors a venir.

(De Llegendari, 1957)

El faune romàntic

Al fons de tanta randa de brancatge
el clar de lluna no s’ha mai estès;
el Faune mena a son secret estatge
la Nimfa d’or amb el cinyell malmès.

Ella ha cridat, poruga de l’ultratge;
però quan ell s’inclina per al bes,
l’aire subtil gemega en el boscatge,
cau la rosada sobre el cor encès.

També a la Nimfa el ventijol trasmuda:
-Per què he cridat? ¡Só dolçament jaguda
i tinc un bes de flames a l’abast!

Oh dels romàntics delitós abisme!
Llavores, greu: -El meu romanticisme
-ha dit el Faune- és de tornar-me cast.

(De Llegendari, 1957)